Lewis Carroll

Els avantpassats de Dodgson procedien principalment del nord d'Anglaterra, amb algunes connexions irlandeses. Conservadors i membres de la High Church anglicana, la majoria d'ells es van dedicar a les dues professions característiques de la classe mitja-alta anglesa: l'exèrcit i l'Església. El seu besavi, també anomenat Charles Dodgson, va arribar a ser bisbe; el seu avi, un altre Charles, va ser capità de l'exèrcit i va morir en la batalla l'any 1803, quan els seus dos fills eren encara molt petits.

El seu fill (futur pare de Lewis Carroll i també anomenat Charles) va estudiar a Westminster School, i després al Christ Church, Oxford. Amb grans dots per a les matemàtiques, va obtenir una doble titulació que prometia ser el començament d'una brillant carrera acadèmica. Tanmateix, el futur pare de Lewis Carroll va preferir, després de casar-se l'any 1827 amb la seua cosina, fer-se rector rural.

El seu fill Charles va nàixer en la petita parròquia de Daresbury, a Cheshire. Va ser el tercer dels fills del matrimoni Dodgson, i el primer baró. Després seguirien vuit fills més, i, el que resulta més insòlit per a l'època, tots ells –set nenes i quatre nens- van sobreviure fins a l'edat adulta.
Dodgson pare va anar fent progressos en l'escalafó eclesiàstic: va publicar diversos sermons, va traduir a Tertulià, es va convertir en arxidiaca de la catedral de Ripon, i va prendre part activa en les apassionades discussions que llavors dividien a l'església anglicana. Ell era partidari del High Church i favorable al anglocatolicisme; admirava a John Henry Newman i al moviment tractarià, i va fer el que va poder per a transmetre als seus fills els seus punts de vista.

El jove Charles va iniciar la seua educació en la seua pròpia casa. Les llistes de les seues lectures conservades per la família, són testimoni de la seua precocitat intel·lectual: als set anys va llegir The Pilgrim's Progress de John Bunyan. S'ha dit que va patir un trauma infantil quan se li va obligar a contrarestar la seua tendència natural a ser esquerrà; no hi ha, no obstant, cap evidència que haja sigut així. Sí que va patir d'una altra discapacitat: un tartamudeig que tindria efectes perjudicials en les seues relacions socials durant tota la seua vida. Als dotze anys va ser enviat a una escola privada en els afores de Richmond, on sembla haver-se integrat bé, i l'any 1845 es va traslladar a Rugby School, on va ser evidentment menys feliç, segons ell mateix va escriure alguns anys després d'abandonar el lloc:

Crec ... que per res en aquest món tornaria novament a viure els tres anys que hi vaig passar ... Puc dir, honestament, que si haguera estat ... fora de perill de la molèstia nocturna, la duresa de la vida diürna se m'haguera fet, en comparació, moltíssim més suportable.


Qualssevol que hagen estat els sentiments que la mort de sa mare li va produir a Dodgson, no va permetre que l'apartaren de l'objectiu que l'havia portat a Oxford. Tal vegada no sempre va treballar de valent, però estava excepcionalment dotat i va obtenir amb facilitat uns resultats excel·lents. La seua primerenca carrera acadèmica va oscil·lar entre els seus èxits, que prometien una carrera explosiva, i la seua tendència irresistible a la distracció. A causa de la seua peresa, va perdre una important beca, però, tot i així, la seua brillantor com a matemàtic li va fer guanyar, en 1857, un lloc de professor de matemàtiques a Christ Church, que va exercir durant els 26 anys següents (encara que no sembla haver disfrutat especialment de la seua activitat). Quatre anys després va ser ordenat diaca.

A Oxford se li va diagnosticar epilèpsia, la qual cosa constituïa en aquells temps un estigma social considerable. Tanmateix, en data recent John R. Hughes, director de la Universitat d'Illinois (Chicago), ha suggerit que hi va poder haver un error de diagnòstic.

Dodgson va escriure poesia i contes que va trametre a diverses revistes i que li van reportar un èxit discret. Entre 1854 i 1856 la seua obra va aparéixer en les publicacions d'àmbit nacional The Comic Estafes i The Train, així com en revistes de menor difusió, com la Whitby Gazette i el Oxford Critic.

La major part d'aquests escrits de Dodgson són humorístics, i de vegades satírics. Però tenia un alt nivell d'autoexigència. Al juliol de 1855 va escriure: "No crec haver escrit encara res digne d'una vertadera publicació (categoria en què no incloc a la Whitby Gazette o al Oxonian Advertiser), però no desesper de fer-ho algun dia". Anys abans d' Alícia al país de les meravelles, ja buscava idees de contes per a xiquets que pogueren proporcionar-li diners: "Un llibre de Nadal [que podria] vendre's bé... Instruccions pràctiques per a construir titelles i un teatre".

L'any 1856 va publicar la seua primera obra amb el pseudònim que el faria famós: un predicible poemeta romàntic, "Solitude", que va aparéixer a The Train firmat per Lewis Carroll. Va crear aquest sobrenom a partir de la llatinització del seu nom i el cognom de sa mare, Charles Lutwidge. Lutwidge va ser llatinitzat com Ludovicus, i Charles com Carolus. El resultant, Ludovicus Carolus, va tornar una altra vegada a l'idioma anglés com Lewis Carroll.
Runes del convent de Godstow

També l'any 1856, un nou degà, Henry Liddell, va arribar a Christ Church, portant amb ell a la seua jove esposa i a les seues filles, que tindrien un important paper en la vida de Dodgson. Aquest va entaular una gran amistat amb la mare i amb els xiquets, especialment amb les tres filles, Lorina, Alice i Edith. Sembla que esdevingué una espècie de tradició per a Dodgson portar a la xiquetes de picnic al riu, a Godstow o a Nuneham.

Va ser en una d'aquestes excursions, concretament, segons els seus diaris, el 4 de juliol de 1862, quan Dodgson va inventar l'argument de la història que més tard arribaria a ser el seu primer i més gran èxit comercial. Ell i el seu amic, el reverend Robinson Duckworth, van portar a les tres germanes Liddell (Lorina, de tretze anys,; Alice, de deu; i Edith, de vuit) a passejar amb barca pel Tàmesi. Segons els relats del mateix Dodgson, d'Alice Liddell i de Duckworth, l'autor va improvisar la narració, que va entusiasmar les xiquetes, especialment a Alice. Després de l'excursió, Alice li va demanar que escriguera la història. Dodgson va passar una nit component el manuscrit, i li'l va regalar a Alice Liddell en el Nadal següent. El manuscrit es titulava Les aventures d'Alícia sota terra (Alice'S Adventures Under Ground), i estava il·lustrat amb dibuixos del propi autor.

Tres anys més tard, Dodgson, mogut pel gran interés que el manuscrit havia despertat entre tots els seus lectors, va portar el llibre, convenientment revisat, a l'editor Macmillan, a qui li va agradar immediatament. Després de dubtar entre els títols de Alícia entre les fades i L'hora daurada d'Alícia, l'obra es va publicar finalment l'any 1865 com Les aventures d'Alícia al país de les meravelles (Alice'S Adventures in Wonderland), i firmada per Lewis Carroll. Les il·lustracions d'aquesta primera edició van ser obra de Sir John Tenniel.

El multitudinari èxit del llibre va portar al seu autor a escriure i publicar una segona part, Alícia a través de l'espill (Through the Looking-Glass and what Alice Found There).

Posteriorment, Carroll va publicar el seu gran poema paròdic La caça del Snark (The Hunting of the Snark), l'any 1876; i els dos volums de la seua última obra, Silvia i Bruno, el 1889 i el 1893, respectivament.

També va publicar amb el seu vertader nom molts articles i llibres de tema matemàtic. Destaquen El joc de la Lògica i Euclides i els seus rivals moderns.